PARE I MESTRE
Primer de batxillerat a l'institut de Llavaneres.
Primer dia de classe amb l'Andreu (el meu pare).
Primer dia de classe amb l'Andreu (el meu pare).
Jo nerviós, ell més i un ambient expectant a l'aula....
Ell el primer que fa és cridar-me a la pissarra... Jo vermell com un tomàquet pensant: què voldrà ara....?
I em diu davant de tothom...... Sr. Majó, porti's bé que tinc contacte directe amb el seu pare!!!!... Tothom va riure molt i molt i em va fer tornar al lloc.
Quan ho vaig pensar, va ser una jugada mestra. Va trencar el gel d'aquesta forma i sense voler, tot va tornar a la normalitat.... Un mestre! En els dos sentits de la paraula!!!
Joan
LLIÇONS DE VIDA
Hola pare!
40 anys de mestre ja!
Jo no he tingut mai la oportunitat d’assistir a una de les teves classes.. tot i que classes particulars me n’has fet i moltes!!!
Però no son les classes de filosofia, matemàtiques o llengua les més importants que m’has pogut donar... Sintó totes les lliçons de vida que, com a filla teva, he tingut la gran sort d’aprendre. Tots aquests valors que, quan un es va fent gran, s’adona que són tan i tan importants per poder viure una mica més feliç.
L’esperit de treball i superació, la constància i la perseverança, la capacitat de disfrutar de les petites coses com cantar al costat de la llar de foc amb els que estimes... i poso aquest exemple perquè recordo molts vespres d’hivern quan agafaves la guitarra i ens posàvem a cantar, sempre hi havia algunes cançons tristes que no et deixava tocar, recordes?
També recordo aquells matins que m’acompanyaves a la universitat a les 6 del matí perquè tenia examen, fèiem el cafè al bar del davant i sempre eren paraules positives, d’ànim i confiança, i quan ja havies marxat i sabies que estava a punt d’entrar sempre rebia el teu missatge al mòbil: “A por ellos, que son pocos y cobardes!” Almenys entrava als exàmens amb un somriure d’orella a orella i sempre amb la tranquil·litat de tenir el suport dels meus pares amb tot el que feia.
Una altra de les anècdotes que fan que siguis tan especial... any 2008, arribàvem a l’aeroport després de guanyar el mundial femení d’hoquei patins amb la selecció espanyola. Hi havia algunes pancartes de benvinguda, però la més gran era una Senyera Catalana on hi posava “felicitats campiones!”i com no podia ser d’una altra manera, els meus pares, un a cada costat! El problema és que et va quedar l’espina clavada perquè no te la van deixar posar darrer l’equip en una foto oficial... Any 2016, tornem a guanyar, aquest cop jo hi anava de metge, a l’arribada a l’aeroport em trobo la mateixa pancarta de 8 anys enrere! I aquest cop sí, aquest cop aconsegueixes posar-te en una foto oficial de la selecció espanyola amb Senyera! Et vas treure l’espina, eh?!
Bé, podria estar escrivint anècdotes una bona estona... però ara se’ns gira feina oi?
Un petit està a punt d’arribar, tan de bo sàpiga transmetre-l’hi tot el que tu m’has ensenyat perquè sigui una gran persona com el seu Avi Andreu.
T’estimo,
Maria
Maria
 |
| Foto enviada per Vicenç Franco |
 |
| Foto enviada per Vicenç Franco |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada