Mestre

PERSONES AMB VALOR HUMÀ

He decidit fer un escrit per diversos motius, primer perquè suposo que l'Andreu recordarà que m'agrada molt, també perquè un dels últims records més íntims que tinc amb ell és a l'olimpíada filosòfica que també hi té a veure, però sobretot perquè quan preparàvem les PAU ell sempre deia que ens centréssim en l'última pregunta, aquella de desenvolupar amb un escrit la nostra opinió. Intentaré fer el mateix en aquest escrit.

Si a l'última pregunta d'un dels exàmens de l'Andreu em planteges la pegunta: T'agrada la filosofia? I tot seguit hi afegissin un d'aquells "Justifica la teva resposta" que tot alumne odia en major o menor mida, plantejaria un escrit similar a aquest...

Sí, m'agrada la filosofia. M'agrada perquè és inquieta, perquè em fa pensar que les coses no són blanques o negres. M'agrada perquè em recorda que no tot dura per sempre, que no totes les preguntes tenen una sola resposta. M'agrada perquè em fa dubtar de tot el que pensava que tenia clar.

Perdó, sé que la pregunta mai pot ser extrema, que no es pot afirmar rotundament ni decantar-me per un sí o un no. Però com la mateixa filosofia m'ha ensenyat, no sempre s'ha de seguir un camí o unes normes.

Cada cosa que he après de la filosofia és gràcies a l'Andreu, gràcies a les seves ganes d'ensenyar-nos a pensar i a dubtar. Recordo una conversa prenent un cafè amb ell, just abans de l'olimpíada que anomenava anteriorment, on li vaig preguntar que perquè després de tants anys seguia ensenyant, si no n'estava cansat i volia temps per fer altres coses. Em va contestar que hi havia anys millors i anys pitjors, i que sempre hi havia algun bon motiu per continuar. Ell feia el que li agradava, i no m'havia adonat que li agradava realment compartir aquelles classes amb nosaltres. Quan estava a l'Institut pensava que als professors no els "importaven" els alumnes, en el sentit que després d'aquella etapa s'acabaria el contacte i mai més tornaria a saber d'ells. Ell és el clar exemple de què estava equivocada, després del meu pas per l'institut he seguit tenint un vincle amb l'Andreu, he tingut l'oportunitat de parlar amb ell en algun moment, però ja no d'alumna a professor. Si no d'Adriana a Andreu.

Hi ha persones que tenen essència, alguns li diuen llum, altres "duende", etc. Jo ho definiria com a valor humà, persones que sempre que recordis se't dibuixarà un somriure a la cara. Persones que et fan ser millor persona. Persones amb qui penses un dia qualsevol i se   t'omple el cap de records. Perquè cada una d'aquestes persones ens fa tal com som i l'Andreu és un d'aquells pocs professors que avui dia és una part de mi.

Moltes gràcies per ser una gran persona i per marcar tant a dins els alumnes que has tingut.

Trobo a faltar molt les teves classes. Espero veure't ben aviat Andreu! Molta sort i una abraçada gegant.

        Adriana González Graupera (Generació IES Llavaneres 2009 - 2015)

UN REFERENT 

Des del punt de vista de l'alumnat, sempre has estat un referent pel teu optimisme i ganes de fer les coses bé. Estic segura que tota persona que et coneix, quan et recorda, et veu somrient.

Per mi, una alumna de 4t d'ESO quan et vaig tenir per primer cop de professor a Eticocívica, això significava molt. La passió que poses a les classes, la manera que tens de transmetre les idees i el coneixement, i sobretot, fer reflexionar a l'alumne sobre sí mateix, fer-lo participar, és determinant: es nota que gaudeixes sent professor.
A 2n de Batxillerat, vaig tenir la sort de tenir-te com a tutor del Treball de Recerca sobre les qüestions ètiques de l'enginyeria genètica. Em semblava sumament interessant, però vaig necessitar bastanta ajuda i debat per encaminar-lo. En aquest procès, et vas assebentar de l'existència d'un concurs proposat per la Fundació Grífols i Lucas, on es podien presentar Treballs de Recerca sobre Bioètica, i em vas facilitar tota la informació. Fins i tot vas assistir a una conferència molt interessant sobre aquests temes, cosa que em va aportar algunes coses pel treball. Amb tot això, vaig presentar el treball al concurs: ja només calia esperar.

Al començament del nou curs, de camí a la Universitat, vaig rebre la boníssima notícia de ser la guanyadora del premi. Els meus crits d'alegria es van sentir segurament per tot el tren!
Sense tu, obviament tot això no hagués estat possible. Sempre estaré agraïda a aquell professor que ens portava caramels a la Selectivitat, el que ens feia riure i el que ens va mostrar la seva passió per la Filosofia.

Moltes felicitats i una forta abraçada,

                                                                   Marta Galisteo

"COGITO ERGO SUM"

Andreu, penso en tu i em visualitzo en uns dels barracons que envoltaven l’Institut on ens trobàvem les quatre arreplegades (quatre literalment) que fèiem Història de la Filosofia (1r de BAT d’Humanitats). Eren unes estones privilegiades en què apreníem corrents filosòfics, coneixíem pensadors i descobríem maneres d’interpretar el món que fins aleshores mai ens havíem plantejat.

En una d’aquestes trobades, només arribar, amb aquell somriure i mirada perspicaç vas començar la classe preguntant: de quin color és el jersei de la Mariona?

La pregunta era aparentment estúpida, ja que semblava evident que el meu inseparable jersei era d’un rosa fúcsia que enlluernava, però... n’estàvem del tot segures? I és que, resultava que les nostres percepcions empíriques podien estar equivocades i que els nostres sentits no ens proporcionessin un coneixement evident de la realitat. Llavors ens vas presentar Descartes, que era el pensador que sostenia la teoria en qüestió (el que calia memoritzar per la sele), tot i que nosaltres en vam tenir prou per creure’ns-ho amb què ens ho expliquessis tu.

Així vam aprendre a ser escèptiques amb el món que ens envoltava i amb les nostres pròpies creences. Perquè dubtar ens permet trencar amb el que ens limita i obrir la ment a tot allò que ens queda per aprendre. Gran lliçó, Gràcies Andreu!

                          Mariona Pujol Mora (promoció 1997 – 2003)

“Saber és recordar”

                Aristòtil

Ja ho diuen, si no surts a la tele no ets ningú. Fins fa uns mesos, l’assignatura de filosofia era una més dins del grup de les assignatures “per fer bulto” juntament amb Llatí, Grec i Història de l’Art però la tele l’ha fet ressorgir.

Ara, la majoria dels adolescents coneixen la paraula “peripatètic”, el Merlí l’ha popularitzat. Però només coneixen això: la paraula. Pocs deuen saber que va ser Aristòtil fa una colla d’anys qui la va “patentar” mentre, com el Merlí a la tele o com tu Andreu amb quatre alumnes (i no quatre com a sinònim de poca gent, sinó quatre alumnes exactament), feia classe tot passejant, o en el nostre cas, mentre ens explicaves Descartes fent un cafè o intentant que entenguéssim que Heràclit no estava tant equivocat com pensàvem nosaltres.

Són pocs els mestres que aconsegueixen quedar en la memòria dels seus alumnes, només els que ens marquen ho fan. En el meu cas, fins al punt d’acabar creient que Heràclit és molt útil per la vida o fent fotos per Atenes a lloses del terra enlloc d’admirar el Partenó. 

                               Marta Escriche (Promoció 1997-2003)

EL COTÓ NO ENGANYA

Moltes gràcies Andreu per no ser un d'aquells adults que ens deien sí o no, bé o malament, tu sempre responies amb un "Per què?" "depèn" "justifica la teva resposta".

De tu guardaré sempre aquella energia a l'hora que fos i fes el temps que fes per atreure la nostra atenció i entusiasmar-nos amb el que haviem de fer aquell dia, vestir les lliçons amb tantes anècdotes només pot ser fruit d'un historial dilatat o d'una enorme capacitat pedagògica. 

No era gens fàcil, i tot així aconseguies que en cada caparró hi hagués alguna neurona que per sacseig acabés fent contacte. 

Moltes gràcies per aconseguir que la teva assignatura no fos una altra cosa que calia estudiar per a no suspendre la selectivitat tenies grans competidors, era la època que començava gran hermano, operación triumfo, i altres continguts televisius d'idiotització massiva. 

Veig que hi ha hagut moltíssimes generacions com la meva, que guardem un gran record de les teves classes. Ja sabem què diuen " El cotó no enganya"

Gràcies per tot

                                   Albert Gaspà

DE TANT EN TANT EM VENS AL CAP , potser no ho hauries pensat mai, però t'apareixes en alguna de les situacions que em toca viure. I sens dubte no seré l'únic a qui li passa. T'aparèixes quan els meus sentits i la meva ment s'obren una mica més, i descobreixo un nou angle per on mirar el que m'envolta i, sobretot, quan deixo fugir una altra sentència dura que tenia incrustada i programada dins meu. I ràpidament, em transporto a una classe teva, el lloc on vaig tenir aquesta sensació per primer cop. Va ser la primera vegada que algú em va fer posar en dubte tot el que m'havien explicat i el que havia vist. Ara, que ja puc mirar enrere i tenir una perspectiva una mica completa del que he viscut, me n'adono que allò em va fer apropar i conèixer a més gent que em pogués donar més visions diferents, menys fixes i més lliures, i aprendre d'això i d'ells. 

Però tu vas ser el primer. Sense aquesta primera sorpresa i fascinació per aprendre més qui era jo, no estaria on sóc ara mateix i això t'ho agraeixo infinitament. Sempre t'ho he agraït però mai t'ho havia dit. Gràcies, mestre.

                                       Dani Ferrer (Promoció 1998-2003)      

  

ELS TEUS ESFORÇOS PER TREURE EL MILLOR DE MI

Hola Andreu! Crec que el que explicaré a continuació no cal ni que li posi el meu nom per que sàpigues qui sóc. Per començar ens hem de traslladar dos anys enrere, a una classe d’Alternativa dels primers mesos de curs. Quan tú vas entrar a la classe estàvem tots molt alterats, i un cop vas aconseguir calmar-nos, havia de ser jo qui generés escàndol de nou. Tot va ser perquè va entrar una abella per la finestra. Com vas poder comprovar tinc una especial fòbia aquests bitxos, i després d’uns quants crits i uns quants moviments  tu vas intervenir dient-me: Tranquil·la Marina, només pica a les guapes. En aquell moment em vaig paralitzar, vaig pensar: Caram amb l’Andreu... però per sort el bitxo va marxar sense picar a ningú (senyal que seríem tots lletjos...) i la classe va tornar a la normalitat.Tú preocupat per la cara que et vaig posar vas venir corrents a demanar-me perdó. Des d'aquell moment sempre m'has "mimat" i  estaré sempre agraïda de creuar-me amb un professor com tú i agraeixo tots els teus esforços per treure el millor de mi (i de tothom). Gràcies per tot Andreu.    

                           

                                                 Marina Torres Sosa

MESTRE ENTRE MESTRES

 L'Andreu sent profundament la vocació de mestre des que era ben jove.

Havia col.laborat amb entitats del poble que tenien una vessant clarament pedagògica (com el Centre Moral, la Parròquia, la Catequesi...) i havia trenat molts esforços a través de la cultura, tot organitzant revistes, cinemes fòrum, grups de lleure cultural i, sortides, rutes i, fins no fa gaire, les conegudes i celebrades "Tertúlies a la fresca" amb AM2000.

   De menut, els mestres ja l'havien clucat per les seves inquietuds i una actitud que palesava una maduresa precoç per la seva edat. Després, això es traduí en un curriculum professional molt divers, però sempre relacionat amb el món de l'ensenyament.
   Una multitud de joves ha gaudit de l'Andreu; sigui a l'Acadèmia que va mantenir durant anys, on el grau d'eficàcia i eficiència eren notoris; sigui, en les escoles i instituts on ha exercit en el decurs d'aquests anys. La seva vocació, el seu afany de servir l'altri, el portaren a destacar com a mestre i professor de variades disciplines.

   Ha conegut realitats complexes en llocs de l'àrea metropolitana; i d'altres de més portables en indrets del nostre Maresme. Sempre, però, ha mostrat aquesta actitud de lliurament i de generositat.

   És bonic de veure'l amb la guitarra tot anant

cap a l'Institut de Llavaneres o amb la seva túnica de filòsof. Organitzant concursos amb els alumnes o portant més alumnes a competir amb els seus treballs de recerca. És un professional enormement reeixit, viu l'educació com un pal de paller a la seva vida.

   Els alumnes l'estimen com a professor, com a tutor i com a persona -si és que això es pogués dissociar. El senten proper i se'l fan seu amb un tres i no-res.

   Li agrada compartir experiències; ha assistit durants anys al sopar de filòsofs de Mataró, s'ha apuntat a un sense fi de cursos i col.labora entre d'altres amb la UOC. Què es pot demanar més?                        

   Diem que l'educació és el fonament de gairebé tot. Cert. És per això, que persones com l'Andreu són punta de llança en un país que vol avançar, que desitja progressar cap a horitzons més àlgids.

   Com a professor i com amic m'ha donat molts consells durant les estones que hem compartit i que compartim regularment. És un gaudi. Sempre rebla el clau.

Tothora li verbalitzo "Andreu, cuida't; el país et necessita; tots et necessitem".

   Malgrat que podia agafar la jubilació d'ençà temps, no ho ha fet. Educar forma part d'ell mateix. I jo me n'alegro pels seus alumnes perquè sé que el viuen intensament amb molta il.lusió i respecte.

                                              Carles Móra

                                        Professor d'ençà 40 anys

PER A QUE CADASCÚ SEGUEIXI EL SEU CAMÍ

Benvolgut Andreu,

Hi ha camins, molts camins, però mai en són massa!

Tota una vida ensenyant  un jovent com anar cadascun pel seu camí.

Els hi has donat coneixements,

els hi has obert les seves ments,

els hi has mostrat les virtuts, les potències de l’ànima,

t’has esforçat perquè entenguin la complexitat del seu propi interior, de l’esperit dels altres,  del món que els rodeja i envoltarà en el futur...

Els hi has explicat conceptes difícils d’entendre i expressar, com pot ser la llibertat, la capacitat de triar i decidir...   

Tota una vida dedicada a il·luminar als qui t’envolten,

per a que cadascú pugui seguir el seu camí,

dels molts que hi ha,

que s’adapti a les seves capacitats, esperances, somnis,...

i que, quan cada nit, abans d’ adormir-se,  repassi el dia,

agraeixi a aquell professor,

l’ensenyança de voler ser millor, superar-se, progressar, i fer feliços a qui el rodegen.

I, cada nit, quan estàs a punt d’adormir-te, notes una connexió, una comunió, amb aquests bons alumnes, que segueixen cadascú el seu camí...

  

Gràcies Andreu, per haver-te conegut, encara que només fos una mica, en les poques estones que hem compartit.

Una molt forta abraçada

                                               Albert Altayó 

“Estem creant persones que només tenen el cos per transportar el cap”

Encara recordo la teva entrada magistral a classe, vestit amb un himatió per recitar-nos de memòria –i amb l’entonació adequada– un modern discurs de Plató. Els debats existencials, els pensaments metafòrics i el teu mig somriure de satisfacció quan llençaves a l’aire una pregunta que ningú no sabia respondre. Quan ens feies reflexionar, al cap i a la fi, que era el que realment volies i el que tant t’agraeixo passats tots aquests anys. No oblido tampoc un matí que cada alumne va haver d’exposar una frase d’un filòsof davant la resta de companys. “Coneix-te a tu mateix”, de Sòcrates, van ser les paraules que, mirant enrere, trobo que tant m’han ajudat. Aleshores jo no estava convençut del que volia en el futur, però la Filosofia –ensenyada per tu– em va ajudar a decantar-me per les Humanitats i, sobretot, per l’art i la màgia de les lletres.

Endinsar-se en el món d’un mateix és quedar-se adormit en una banyera d’aigua calenta, i a tu només et van caldre dos anys per ensenyar-me a escalfar l’aigua i, ben abrigat, saber combatre les inclemències del temps. En aquesta vida de vincles efímers, les persones grans són les que ens fan créixer, es perdi o no després el contacte. Jo puc dir lliurement que els coneixements que em vas transmetre van fer-me madurar d’una determinada manera, i estic segur que els teus alumnes portaran sempre la teva empremta.

Fa pocs anys et vaig fer una entrevista, recordes? Tractava sobre el materialisme i les addiccions que amenacen amb eliminar el pensament i la reflexió de la ment dels individus, convertint-nos en autòmats sense empatia(1). “Estem creant persones que només tenen el cos per transportar el cap”, van ser les paraules –teves– amb què vaig decidir titular-la. Segurament tenies raó, però mentre continuïn existint professors amb la teva passió, la creuada seguirà viva. Necessitem més Andreus Majó que encenguin als nostres cervells la flama de la reflexió, de la investigació, del continu aprenentatge i, especialment, de la voluntat de no deixar mai de conèixer-nos. D’explorar en el nostre interior, en definitiva, per veure com podem millorar una societat malalta.

Passaran els anys, però els teus alumnes sempre recordaran aquell professor vestit de filòsof que els ensenyava a pensar. Les aigües del riu canviaran, com deia Heràclit, però els coneixements que vas deixar-nos ja s’han sedimentat.

I si les etapes vitals es cremen com un cop ho va fer Troia, no pateixis, Andreu, perquè tu seràs el nostre Aquiles. Segueix gaudint, impactant i ensenyant. I moltes felicitats per aquests quaranta anys de formació intel·lectual, que no són pocs. Saps que ets gran i et recordem. No ho oblidis mai.

Una abraçada,

                                      Carlos Domínguez Escobar

(1) “Estem creant persones que només tenen el cos per transportar el cap”  (Entrevista de Carlos Domínguez a Andreu Majó, 28-3-12)

Foto enviada per Carles Amat

AMB TU LA FILOSOFIA ES VA TORNAR SENZILLA

Benvolgut Andreu,

moltíssimes felicitats per 40 anys de professió, de passió i de complicitat amb l'alumnat. Amb tu la filosofia es va tornar senzilla, entenedora - per fi! - i fins i tot divertida. Vas ser una petita revolució a l'institut i ràpidament ens vas saber atrapar i vas treure el millor de nosaltres. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb una paraula d'alè i sempre amb un "ànims" a punt. 
Hi ha moments impagables -mític el moment en què apareixes disfressat de dona de la neteja a classe i et poses a netejar-nos les taules- i dues certeses: Arenys de Munt existeix i és, això deies, la capital de Maresme, i ets una referent important per aquells que hem tingut el plaer de tenir-te com a professor i que ara exercim la docència. 

Per això, i per moltíssimes coses més, gràcies Andreu! 

                                                         Jaume Basela

T'adjunto un petit "divertimento" filosòfic, que de ben segur coneixes, i que em recorda molt les teves classes...és un moment molt Andreu!