Company i amic

Algunes de les lletres de les Nadales escrites per l'Andreu
(enviades per Deme Moral)

ÈTICA, LOCKE I HUME

No sé quines deuen haver estat les classes que m’han sortit millor, però les classes on m’ho he passat millor són les que vaig compartir amb l’Andreu.

A l’edifici antic, un dia que ell tenia pocs alumnes i els meus havien fugit del tot, vaig demanar-li permís per a assistir a una de les seves classes. Com que ell també tenia quatre gats (potser n’eren vuit), va incidir en temes d’ètica; en aquell cas va ser si es podia permetre que els deficients i/o malalts mentals votessin. El debat entre els alumnes va ser immediat, però per a mi va ser tot un descobriment veure com l’Andreu anava conduint el debat i les intervencions (inclosa la meva, un alumne més), i com de mica en mica ho orientava cap allà on volia anar.

Més endavant, algunes vegades vàrem posar-nos d’acord a fer classes a dues veus quan “arribava” a Locke i Hume. Si les promocions de batxillerat (fixeu-vos aquí en el salt en el temps) eren prou bones, els alumnes tenien els textos introductoris dels filòsofs en anglès. L’Andreu encara no estudiava anglès a l’EOI, però se’n sortia prou bé. Llegíem el text, comentàvem el vocabulari, i ens llançàvem al quid de la qüestió. Tot plegat se’ns menjava l’hora de classe, i després, en les sessions següents, l’Andreu continuava desenvolupant els autors.

Des del punt de vista de la interdisciplinarietat, les competències, el plurilingüisme..., anàvem deu anys endavant.

Des del meu punt de vista, mai no he estat tan feliç a classe com fent d’ajudant de l’Andreu.

                                                                     Eduard Castaño

UN SOPAR PLE DE MÀGIA:

EL TEMPS DE LES CIRERES

Estimat Andreu:

Com aquesta és una commemoració abocada inevitablement a la nostàlgia, començaré recordant-te que tu i jo tenim la mateixa edat, amb pocs mesos de diferencia i que si ens ho mirem amb certa perspectiva, les nostres vides tenen alguns trams tan paral·lels com els que trobem en molts membres d’una generació marcada pel final del franquisme i la transició. En aquella època hi trobem el nostre “temps de les cireres” no tant perquè allà hi haguéssim deixat el nostre paradís perdut, sinó perquè des de llavors no hi hem deixat de somniar.

Mireu que és ben curt el temps de les cireres
Quan de dos en dos se cull en somiant
Penjolets d'orelles
Cireres d'amor de roba vermella
Vessant pel fullam com gotes de sang
Mireu que és ben curt el temps de les cireres
Penjolls de coral collits en somiant. (1)

“Mireu que és ben curt el temps de les cireres”, deia la lletra de la cançó de J. Baptiste Clement, poeta de la Comuna de París (1871), que al cap d’un segle va immortalitzar Montserrat Roig en la seva novel·la. Però tu ho desmenteixes amb el teu exemple. No sé si és pel factor Arenys de Munt tan lligat a aquesta fruita, però més aviat diria que és pel teu tarannà que mai has deixat de somniar en “el temps de les cireres”.

Des que et vaig conèixer, l’any1991 si mal no recordo, sempre t’he vist defensant causes en què el teu sentit humanitari s’ha posat de manifest. Causes socials, polítiques, professionals, familiars,... i sempre amb la intenció de sumar abans que restar. Però has sabut acompanyar el teu activisme polític i social, amb el teu valor personal: no et fa por res. Has estat capaç de comprometre’t però també de donar el pas a l’assumpció de responsabilitats en una de les teves banderes preferides: la del teu poble. “D’Arenys només n’hi ha un...”, aquesta frase que, sense prendre-te-la massa seriosament, has pronunciat tantes vegades es va convertir en una època de la teva vida en el gresol on el teu compromís amb el teu poble es va  fondre amb el teu compromís amb Catalunya i el món.

I sempre sense abdicar del “temps de les cireres”. Els teus alumnes ho saben bé. Promoció darrera promoció han sabut copsar el compromís d’un professor obstinat en el raonament crític a partir del respecte. I has deixat petjada en ells, com també en els professors que t’hem observat, incansable, renovador i bon company.

Després de més de 40 anys de mestre, no puc més que desitjar-te que segueixis maldant per a que un dia s’acompleixi “el temps de les cireres”. Els que estem al teu voltant i el món sempre t’ho agrairem.

Una forta abraçada, Andreu.

                       Joan Peitx

(1)    Trobaràs la lletra completa a http://www.viasona.cat/grup/joan-pau-gine/adiu-ca-va/el-temps-de-les-cireres

Any 85, quan l'Andreu treballava al col·legi Joan Maragall d'Arenys de Mar. És una tarda de dijous gras que van sortir amb l'alumnat de segona etapa d'EGB a la primera platja d'Arenys de Mar. 

L'Andreu està amb els col·legues de l'etapa: la Carme, la Lourdes, l'Elvira, la Montse, la Roser,  el Basilio, el José i el José Antonio. 

                                                       Elvira Borrell

                          

UN GRAN PAIO

Ens vam conèixer a mitjans dels 80. Potser feia un parell o tres d’anys que jo havia començat a treballar com a mestra de català a l’escola Joan Maragall d’Arenys de Mar i poder compartir, amb algú que t’entengués, les experiències bones i dolentes relacionades amb l’ensenyament de la llengua va ser un gran què. Ser la “senyu de cata” no era una tasca fàcil... però els companys vau ser esplèndids.

Ja n’han passat d’anys, ja, però recordo com si fos ara els canvis de classe, la xerradeta prèvia al passadís amb la carpeta sota el braç i tu, sempre, sempre amb un somriure que animava a entrar al grup de 7è o 8è que toqués. I les sortides, les representacions, les festes a l’escola...

Vaig connectar molt bé amb el teu sentit de l’humor, aquella ironia fina i el teu savoir faire, on s’hi entreveien aires renovadors i moltes inquietuds.  Un gran paio, l’Andreu!

                                                                     Roser Clos Farell

ÚNIC I IRREPETIBLE

Ei, Andreu!

Felicitats! M’han dit que ja fa quaranta-un anys que et dediques a l’entranyable ofici de mestre. Qui ho diria? Com passa el temps! Quaranta-un anys són molts anys. Hi has pensat, ¿oi?

També m’han demanat si podia recordar i explicar alguna anècdota que estigués relacionada amb la teva faceta d’ensenyant per tal d’adjuntar-la al blog que et farem arribar el proper 30 de novembre. “Això rai!”, he pensat, perquè d’anècdotes teves en recordo un cabàs. La veritat és que la memòria ho filtra tot d’una manera increïble. Al llarg del temps tot es conserva, però es descoloreix com aquelles antigues fotografies en blanc i negre: la llum i el temps difuminen els trets més nítids i rellevants, que de mica en mica desapareixen de la fotografia. Així és com s’esvaeixen al llarg del temps tots els records humans. A vegades, es produeixen grans esdeveniments i, al cap d’un temps, descobreixes, amb sorpresa, que no han canviat res dintre teu. Però, llavors, un bon dia, un raig de llum cau d’alguna banda i, de cop i volta, et ve al cap un rostre, una frase, un fet, un detall..., que tenies completament oblidat. Sí, de vegades els detalls tenen molta importància. En cert sentit, és com si fossin un adhesiu, com si unissin la matèria primera dels records.

No, no et parlaré de les esplèndides coques d’Arenys de Munt amb que ens convides cada any el dia de sant Andreu, ni de les receptes d’aquelles delicioses pomes de “relleno” que ens vas ensenyar amb la inestimable col·laboració de la teva mare, ni dels teus discursos filosòfics i no filosòfics informals i subversius, ni dels bons acudits que tan bé saps explicar, ni del personatge compromès amb totes les causes hagudes i per haver, ni del personatge alcalde, ni del personatge filòsof, ni del personatge autor i actor teatral, ni del personatge compositor i músic, ni... En fi, t’explicaré una petita anècdota, potser insignificant, però que és, per a mi, simptomàtica del teu particular i personalíssim tarannà.

Tu, Andreu, sempre has estat culte, intel·ligent, dotat en qualsevol camp. Sí, sí, no facis aquesta cara, ho has demostrat en múltiples ocasions. I, fins i tot, posseeixes un talent natural que dissimules sovint: el de saber il·lusionar els teus alumnes. D’on em ve aquesta idea? Doncs, ho vaig descobrir, de forma totalment fortuïta, al poc temps de la meva arribada a l’institut. Un matí de finals d’octubre, a l’inici de la tardor de 1997, estaves, Andreu, palplantat al costat de l’espai on hi havia l’antiga pista de frontó, a l’institut vell, embotit dins d’una bata grisa [caram!, les bates a l’institut no eren gaire habituals en aquella època, i grises encara menys], amb les teves característiques ulleres de fina muntura d’acer,

envoltat d’un eixam d’alumnes. Sol davant del perill, com un autèntic Gary Cooper de pel·lícula, armat amb una paella i un sac de castanyes, dirigies com un majestuós mariscal aquell guirigall que s’havia format per tal de preparar la castanyada. En aquell ambient de tardor, aquells alumnes semblaven d’un altre món: reien, s’escridassaven i s’empenyien amb gran escàndol, com si s’haguessin alliberat de tot tipus de preocupacions. No eren alumnes especials, sinó els que veia cada dia, els nens i nenes del poble. Aquells nens i nenes estaven al teu costat, fascinats, esperant les teves ordres, impacients i neguitosos tots per donar-te un cop de mà i poder participar activament en el ritual de la festa. Encara avui, quan ho recordo, puc escoltar perfectament com a so de fons les seves veus i la seva cridòria. Aquella escena tardoral semblava un autèntic festí d’alliberació. La cara de felicitat d’aquells nens i nenes em va impressionar. Aquella flaire de joia que es respirava en aquell ambient d’aparença caòtica, si fa no fa desproveït de disciplina, va quedar gravat a la meva memòria de forma totalment involuntària. Quines eren les teves armes, Andreu? La raó, l’energia i la dolçor eren les teves autèntiques armes. Potser també caldria afegir-hi una barreja de seguretat i d’innocència que desarma els alumnes i fa que se sotmetin dòcilment a les teves ordres.

Tu, Andreu, el professor de filosofia, admirat i respectat per tothom, en aquesta època virtual i tecnològica en la que el llenguatge dominant és un flash de WhatsApp, Twitter o Facebook, no has ignorat mai els sentiments i sempre has mostrat una actitud sensible cap al dia a dia de la vida dels teus alumnes. Els has fet partícips d’un aprenentatge més actiu i participatiu, has estimulat la seva curiositat i la seva creativitat per iniciar projectes nous, els has mostrat com gestionar els conflictes de forma constructiva i positiva, i els has ensenyat a créixer en una societat més culta i lliure. Al llarg dels anys, he pogut comprovar personalment com a tu, Andreu, els alumnes t’ofereixen el seu somriure més franc i la seva total confiança. Ets una persona que gaudeix de les seves simpaties, tothom et reserva un somriure afectuós.

Bé, Andreu, abans d’acomiadar-me, vull desitjar-te novament moltes FELICITATS. Un veritable crack del món educatiu com tu s’ho mereix, i tu ho saps. Quaranta-un anys de mestre són molts anys, malgrat que, quan mires endarrere, sembla impossible que hagin passat tan ràpid. Veig que la il·lusió, les ganes i l’energia no han minvat gens ni mica en el teu esperit lluitador. Per tant, espero i desitjo que, com a mínim, et durin encara durant quaranta-un anys més.

Una abraçada de tot cor,

                                               Francesc Bonastra Baiget

A FLORÈNCIA AMB BONA COMPANYIA

                 Carles Amat

BON DIA, BONA GENT!

Bon dia, Andreu,

seré breu, ja que em sembla que et donarem molta feina, i, a més, sempre m’han dit que sóc de lletres però que escric amb mentalitat de ciències: breu i al gra.

Durant molts anys (des del 1993, si no ho recordo malament) hem compartit moltes hores a l’institut de Llavaneres (i algun cop les hem patit) i n’hem passades tantes que la memòria no dóna (encara amb diacrític!) l’abast i, per explicar-les, caldria... (com diu una  cançó de ses Illes: encar que la mar tornàs tinta i que el cel de paper fos, no bastarien a escriure...)

 I, després de tants anys, he decidit que ja en tenia prou i que volia posar distància entre la meva vida i l’ensenyament,  i m’he jubilat.

Si t’he de ser  franc, poques coses enyoro de la feina. Potser el caliu humà és el que més trobo a faltar, però quan em ve l’enyorança (cosa que passa comptades vegades) ràpidament em vénen (també amb diacrític, encara) a la memòria piles d’exàmens, de dictats i de redaccions; juntes d’avaluació; reunions d’equip docent... i el sentimentalisme se m’acaba de cop.

Ara, sí que t’he de reconèixer que el que més trobo a faltar és que algú em digui cada dia amb una rialla sincera un alegre Bon dia, bona gent!
No allargo més, tens moltes coses per fer i no et vull entretenir; només volia compartir amb tu dues coses que m’estimo molt:

Un fragment d’una òpera del pare de l’òpera, Monteverdi, i el paisatge que he contemplat molts dies de la meva vida: el que es veu des del terrat de casa: la Plana d’Urgell i la serra de Prades. 

                                             Josep Vilaltella    

Em dius, Amic, que tornes d’un viatge.

La pols de les sabates i els ulls tendres

el testimoni són de tes paraules.

Et sents curull de faules i de vides

i et volen dins la ment mil orenetes,

la infinitud dels pètals i les formes

de cossos, fesomies i volums...

...

Avui camino amb Tu, lluny del sorrall,

i abandono la cova enderrocada,

l’encanteri de bruixes i de fades

i les cançons de llops al pleniluni.

...

Caminem junts, Amic, amb pau i calma,

Sense fatigues ni rauxes...

Ja arribarem quan sigui l’hora...

De quin País parlarem, ara?

Ventura Ametller “Antologia d’emergència”

Amb el record d’aquell temps que vam caminar junts, tot construint persones i país. I amb el desig de seguir-ho fent, de lluny i a prop alhora.

Per molts anys! Una abraçada.

                                                     Mercè Colomer

A TRENC D’ALBA

I love the sunrise drawing pink paths over the waves.

I love the smell of wet earth after the rain. 

Whenever I teach and I see the students smiling,

I can see the sunrise and the mountain.

Gràcies per celebrar junts cada dia l’arribada d’un nou any.

                                                           T’estimo.

                                                               Inma Benedico   

PER MOLTS ANYS, ANDREU!

Gràcies per aquests 40 anys dedicats a la docència. Som molt afortunades de què el destí haja unit els nostres camins, ja que companys amb la teva energia, vitalitat, força i ganes d'aprendre i ensenyar, no se'n troben cada dia. Per a nosaltres eres un model a seguir, ja que el veure't cada dia gaudir d'aquesta meravellosa feina que tenim (encara que de vegades no siga massa agraïda) ens mostra que sí que és possible després de 40 anys, seguir amb la mateixa il·lusió que el primer dia!

NO CANVIES MAI!
Els millors desitjos de part de les valencianetes!

 Gloria de los Santos i Neus Masip

L'ART DE VIURE DESPERTS

La "sangha" del Maresme

AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS

Abans l'Andreu estava en el Departament de socials i quan va marxar a tots els membres del departament ens va dedicar unes belles paraules, paraules que guardo amb honor perquè venen d'un savi... Sempre que estic decaiguda les miro, perquè conservo l'escrit, i s'em dibuixa un somriure als llavis.
Per mi l'Andreu és l'home del somriure als llavis.
Una abraçada

                      Carmen Javaloy

PRIMAVERA EN PRAGA CON DOS BOMBONAZOS

                                               Julia Sanz i Eva Tebar

THE TRUE TEACHERS 

"True teachers are those who use themselves as bridges over which they invite their students to cross; then, having facilitated their crossing, joyfully collapse, encouraging them to create their own" - Nikos Kazantzakis.

Thank you Andreu for being this bridge for 40 years. Congratulations!

                Olga, Gemma, Anna B., Anna L., Yolanda & Míriam.

 SANT ANDREU MAJÓ

              












Eva Vilà

UNA GRAN PERSONA

Hola Andreu!!!

Tot i i que fa molts anys que treballem junts, ara que començo a escriure m'adono que durant molt temps no hem parlat gaire. Enfeinats i de pressa ens creuàvem pels passadissos i sempre hi havia un somriure, em sembla que amb això del somriure de l'Andreu no sóc gaire original...Però sí, si t'hagués de dibuixar ho faria amb una somriure al llavis...

Recordo els claustres, de vegades una mica avorrits, quan en  algun moment prens la paraula i sempre  en les teves paraules hi ha una reflexió que em fa pensar, ... és clar, ets filòsof! ... i un gran "mestre"! ... i no tinc dubte que una gran persona!

MOLTES GRÀCIES!

                                                     Pilar Perna

ET TROBEM A FALTAR

"Andreu, encara ara et trobem a faltar a casa nostra. 

 No sabem per què te'n vas voler anar corrents,

 érem una gran família i aquesta foto n'és una mostra.

 Esperem el dia que tornis al departament de Socials 

a il.luminar les nostres ments!".

 Sense "retrets" i amb molt de "carinyo"  

 Lluís, Amparo, Penélope, Toni, Joan i les Eves!!!

 Departament de C. Socials. Institut Llavaneres.

EL TEMPLE DE PANILLO

Hola Andreu, m'agradaria molt veure't

i xerrar una estoneta amb tu.
Des que m'he jubilat m'ha passat de tot perquè em moc massa precipitadament. Hauria d'estar un temps en aquest temple de Panillo.
Estic "estudiant" jazz i m'he comprat una guitarra elèctrica. Ja veure'm si me'n surto.
Doncs fins aviat
Montse Soler, ja no profe d música d Llavaneres.
Una abraçada

                                   Montse Soler

AI ANDREU

Ai Andreu...! Què dir-te? Que ets una gran persona i que ets un home polifacètic no és descobrir res de nou. Però no vull deixar de dedicar-te unes paraules per l’afecte que et tinc. Són tants els moments viscuts en tots aquests anys a l’Institut! Trobades, converses, celebracions, àpats... Em ve al cap una vivència molt especial que vàrem compartir plegats fora de la feina, al Plum Village de França, l’any 2008, en una trobada amb el Thich Nhat Hanh. Va ser una experiència sorprenent i fantàstica. Em va aportar moltes reflexions interessants. Potser tu no ets conscient de la importància que va tenir per a mi. Vaig apendre moltes coses. Gràcies per haver-me animat a participar-hi, sempre ho recordo amb molt de carinyo. Em sento afortunada i agraïda

                                                         Deme

EL PROFESSOR MARXÓS

Quan estàvem a l'escola "Wildern School" de Southampton l'Andreu mostrava el seu bon humor fent-se fotos i ballant amb les cheerleaders. 

Els alumnes anglesos es van quedar parats de veure que existeixen professors així de marxosos!! Sempre tenim un molt bon record d'aquells dies que vam passar junts en aquests jocs olímpics escolars!

                              Consol, Eva V. i Gemma

"D'ARENYS DE MUNT NOMÉS N'HI HA UN..."

Hola Andreu!

És un luxe per nosaltres gaudir del teu entusiasme, bon humor i passió.

Quan compartim guàrdies, filosofem a l'hora de dinar, conversem per millorar tasques docents i fardem del nostre poble... sempre ens ensenyes el teu somriure i la voluntat per avançar.

En omple d'orgull ser arenyenques com tu, i poder fer burla dels sardinetes, ja que com tu ja saps:

"D'Arenys només n'hi ha un i és Arenys de Munt"

                Mireia Mas i Alba Freixas 

                           SÀPIGUES, COMPANY (Pere Quart)

Sàpigues, company,

tu que ets conscient,

que no tot és por,

que no tot és plany,

que no tot són crits

i ràbies i cops.

Ni desig d’amor

ni amor compartit. 

Cal pensar també

i molt aviat

a aprendre ben bé,

amb vocació

i aplicadament,

un ofici clar,

un treball decent. 

Company, cal servir

segons els teus dons,

sense vanitat.

Si no, què seràs?

un número més,

un paràsit més,

una nosa més. 

Si no vols ser esclau

del podrit diner,

del poder d’un sol

o el poder de molts,

fes-te abans esclau

de les teves mans

i del teu cervell,

a profit de tu,

a profit dels teus,

a profit del món. 

Tot depèn de tu

i de cadascú.

                                                                Lluís Mora Cañellas

ANDREU A LA CARTA

La proposta d’avui és una recepta molt especial perquè quan estàs amb l’Andreu assaboreixes la vida amb tranquil·litat i amb molt d’entusiasme. T’encomana les ganes de fer coses i de ser-hi. Per tant, està recomanat per a tothom i per consumir en qualsevol moment... Si voleu saber-ne algunes característiques, us hem de dir que en boca es presenta elegant, ample, sedós, fresc, intens i amb gust persistent i durador. També el gust es va equilibrant a mesura que madura. Se serveix en repòs i un cop tots els ingredients han ajuntat les textures i els sabors s’han barrejat adequadament. En qualsevol cas, el resultat és alegre i divertit.

La manera de fer el plat és una mica un secret; en certa manera cadascú hauria de trobar la pròpia manera de fer-ho. Es tracta d’un plat únic, que combina amb tot i et deixa satisfet per afrontar tota una vida.

És apte per a carnívors impenitents, vegetarians, vegans, celíacs, diabètics…

L’Andreu és irrepetible. Aquí donem unes mínimes indicacions.

Ah! El plat es pot compartir o no... depenent de la gana i les ganes! Però compartir-lo en potencia els gustos.

Dificultat: Mínima (segons com es miri).

Temporada: Tot l’any

Ingredients:

1.  Bon humor a dojo. (Si s’acaba hauràs d’anar al rebost a buscar-lo; no n’ha de faltar). Quant més n’hi posis millor.

2.  Somriure sempre. Fins i tot davant de les situacions més adverses.

3.  Curiositat intel·lectual. Ganes de saber de tot; no només el sentit de la vida o de la mort; saber de música, de teatre, d’ensenyar, de viure, de matemàtiques, d’anglès, de català, de literatura... i de filosofia, també.

4. Bona disposició, fins i tot per a fer les coses més absurdes (trobarem multitud de documents gràfics que ho testimonien).

5.    Ajuda constant.

6.  Dedicació a la feina i amor a l’ensenyament. Ja porta més de 40 anys de mestre i encara li queda corda per estona.

7.   Optimisme, que no falti.

8.   Passió per tot: viure, estimar, treballar, ensenyar, gaudir, ajudar, cantar...

9.  Compromís de tota mena: social, polític, personal, ètic...

Preparació:

Els ingredients són tots necessaris i han de barrejar-se amb sapiència i originalitat en dosis personals que cadascú haurà de trobar. L’ordre de barreja no importa. La cocció és lenta, però constant. L’experiència hi fa molt. Et recomanem que facis assajos i petits tastets; finalment hi trobaràs el gust i la textura adequats.

Se serveix sempre a temperatura ambient.

Temps de cocció: Tota una vida (i totes les reencarnacions possibles).

Maridatge:

D’una cervesa a un te passant per un bon vinet. Pot anar gairebé amb tot.

Petits trucs per obtenir una bona cocció:

Envoltar-te d’amics i de molta gent que t’estima.

Meditar.

De tant en tant fer “retiros” espirituals.

Tocar l’ukelele.

Ah, ser d’Arenys...de Munt hi ajuda.

  

Que vagi de gust!

  

                 Recepta elaborada per l’Encarna i en Xavier 

L'ANDREU I L'ART D'ESCOLTAR

El passat 19 de novembre, a Llavaneres hi va haver la presentació del Pla Educatiu de Vila de Sant Andreu de Llavaneres (PEV). Hi vam participar una setantena de persones que vam passar quatre hores i mitja discutint sobre educació.

Era dissabte, dia festiu però carregat de feina. Quarts de 10 del matí, hora de mandra, d’esmorzar en pijama, de sortir a comprar, a córrer o a passejar; d’acompanyar els nens a bàsquet... Dia de reposar. I l’Andreu era allà!

L'Andreu saludant Marina Subirats. Foto: Raquel Bagines

Quan hom s’acosta a la jubilació, quan un professor porta més de 40 anys d’ofici, és de suposar que té la intenció d’anar tancant carpetes i endreçant armaris tot somiant fer aquell viatge somiat.

Però l’Andreu era allà, entre aquelles 70 persones que discutien, reflexionaven, imaginaven com havia de ser l’educació a Llavaneres. I no podia ser d’altra manera: Era el lloc perfecte per filosofar sobre allò que tant s’estima: fer de mestre.

De primer em vaig meravellar de trobar-l’hi; en vaig estar molt contenta; vaig pensar que l’Andreu aportaria al fòrum un punt de vista obert, engrescador, afectiu, realista i il·lusionant a la vegada. Egoistament, me’n vaig alegrar molt. Vaig pensar que no estàvem sols!

Un cop a casa em va il·luminar l’evidència: l’Andreu tenia tantes raons per comprometre’s amb el PEV! I vaig començar una llista mental:

• Coneixement de l’ésser humà
• Interès social
• Compromís cívic
• Experiència educativa
• Experiència política
• Capacitat de suscitar reflexió i debat
• Habilitat de posar en paraules allò que costa tant de dir
• Capacitat d’exercir influència
• Mentoratge
• Fe en l’ésser humà, malgrat tot
• Fe en la comunitat, malgrat tot (altre cop)
• Il·lusió pel futur
• Capacitat d’engrescar-se i d’engrescar
• Gust per compartir amb els altres
• Amor per l’altri
• Escolta empàtica

Aquí vaig aturar la llista inacabable. Aquesta és una de les qualitats que, per a mi, fa de l’Andreu una persona tan especial: la seva capacitat per escoltar.

L'Andreu en un dels tallers de la discussió.  Foto: Raquel Bagines

Una -llegeixi’s alumna, professora, ciutadana, amiga o desconeguda- s’hi acosta per explicar a l’Andreu qualsevol cosa, una idea, una preocupació, una proposta... una bajanada! Ell atura el seu caminar ranquejant. Et dedica una mirada blava i profunda, preclara. Amb un somriure silenciós als llavis t’anima a exposar el que volies, sense interrompre’t. Després et fa preguntes. Preguntes que potser li serveixen per acabar de capir el que li expliques, però que, sobretot, et guien i t’il·luminen el camí i calmen la teva inquietud. Et fa sentir que, en aquell moment, ets la més important del món i que allò que expliques és tan profund! I fins i tot pot acabar meravellant-se de la nimietat que acabes de dir, com si tu sola haguessis inventat la sopa d’all quan t’hi ha portat ell agafada de la maneta.

Altre cop des d’un punt de vista totalment egoista, vull que aquest home formi part del PEV, pel bé del meu poble i de l’institut de Llavaneres; enyoro tenir-hi converses al voltant d’una taula i, sobretot, desitjo que la meva filla de 12 anys pugui viure la influència d’aquest home tal com la va viure el meu fill de 21 en el seu moment.

I vull tenir molt bons moments per donar-li les gràcies.

                                          Lurdes Saavedra

LA VERITABLE ESTRELLA

Hola amics,

L'Andreu sempre m'ha sorprès perquè fuig dels paràmetres habituals, quotidians ... I ara us n'explicaré algun d'aquests fets que fa que l'Andreu et deixi fora de joc.

Ha estat l'únic professor que ha estat capaç de connectar amb les "estrelles", sí, sí, també us heu quedat parats, oi? Doncs ha estat colze a colze amb l'Angelina Jolie, pregunteu-li!  I també ha regalat cireres a la Madonna, què? No us ho esperàveu, oi?  I va potar els alumnes a escoltar en Richard Gere ! I sobretot, ens ha portat a l'Insitut un gran mag, que per cert també es diu Andreu, el Màgic Andreu! I és que ell, de fet, és la veritable estrella 

Un petó i una forta abraçada de part del Jordi, la Júlia, l'Helena i jo matetixa 

Aquest any, hi volem anar amb tu! No ens fallis! 

                                             Victòria Serra

DE POMES FARCIDES, POLÍTICA I CRISTÒFOL COLOM

Andreu, dec ser de les últimes, o si més no la darrera, en fer-te arribar quatre lletres. D’entrada, em disculpes si no envio cap fotografia, ja en deus tenir un cabàs ple de tots nosaltres! Dir-te també que, fent una mica de trampa, he volgut llegir el que deien “els altres” per no fer-me la repetidora ( tot i que porto molt anys repetint cadira a l’institut). I com que crec que ja està tot dit només puc afegir-me a la resta de companys per a fer-te saber, si encara no ho saps, que sí, que ha estat un plaer compartir aquests anys amb tu. Com a tothom se m’amunteguen els records  i les anècdotes. Particularment et vull fer esment d’aquelles hores de tutoria que fèiem al bar, tu, l’Antonio i jo per parlar de la Clara. Bé... de tutoria els primers cinc minuts per a posar-nos al dia de la nostra filla. El temps restant, fins que el timbre anunciant el canvi d’hora  tocava a retirada, acabàvem parlant de tot. Perquè, Andreu,  t’agrada parlar i t’agrada escoltar. Sinó, recorda les vegades que tan acuradament m’aconsellaves quan parlàvem de la política del nostre benvolgut ajuntament!!! També vull agrair-te la confiança que sempre ens has demostrat fins al punt de convidar-nos  a l’Antonio i a mi a les festes majors d’Arenys de Munt, la capital del regne. Va ser una bona ocasió per adonar-nos  de l’enorme carisma que tens entre els teus veïns i com realment t’aprecia tothom. Gràcies per fer-nos un tastet de les pomes de “relleno” de la teva mare que feia amb tanta paciència i xup-xup ( tot i que penso que les de Llavaneres tenen molt a dir, eh!) i dels grapats de cireres ( de les primeres) d’en Roca que ens posaves sobre la taula del despatx per endolcir-nos una mica la jornada. Ah! i dels talls de les coques acabades de fer, amb aquesta “miqueta de xocolata” per tirar coll avall que ens portaves, com no podria ser d’una altra manera, el dia del teu sant  i que, egoistament tothom ja les esperava.  T’ho diu una panxa contenta, Andreu, ja ho saps.

I per no avorrir-te  un tema que pot donar a pensar: ves per on  he llegit ( en un diari seriós, no creguis) que el Cristòfol Colom no era d’Arenys de Munt, no. Diuen que era català, sí, però que era una dona disfressada d’homenot que va anar a veure els catòlics en tal condició perquè així, d’entrada, no la rebutgessin. Ja veus, les dones!!!. Una dona que dóna que pensar, quin embolic!  I tu, què en penses? Ja m’ho diràs quan tornis. Mentrestant, cuida’t.

Un petonet.

                                        Roser Cerdà Mellado

                ET VAM FELICITAR QUAN VAS FER 6.0

FOTO PRIMÍCIA 2016-17

L'institut ha anat creixent, cada cop som més, i segur que tots i cadacun dels que tenim l'honor de compartir estones amb tu gaudim de petits moments en el temps, però grans en l'afectivitat, en els continguts, en...bé, en tot el que té tractar amb una BONA persona.

           
                                                   "The team"

                                      (Enrique, Carmel, Josep i Eva)

Hola Andreu !

Aprofito el correu per a desitjar-te un bon dia del teu Sant ! No sé massa si tu ets “de celebrar sants” o bé si ets més partidari de “commemorar aniversaris”. Però.. en el fons m´és indiferent. Tanmateix...jo sóc dels que penso que si es pot celebrar les dues coses... millor que millor !.

Un “ocellet” m’ ha dit que d’ alguna manera celebraves també els teus quaranta anys de dedicació a l’ ensenyament. Un periple llarg, ple -ben segur- de satisfaccions i/o de maldecaps, com qualsevol altra vessant o especte de la vida mateixa. Un periple que va començar al GEM, allà on ens vàrem coneixer. Després, la mateixa vida ens va portar per camins diferents però sempre paral.lels i en moltes ocasions coincidents, en mitjans i en objectius.

Quaranta anys intentant acompanyar persones per a que puguin ser plenament “ciutadans” de dret i no “súbdits” de qualsevol forma d’ esclavatge. Quaranta anys intentant millorar el país, el món. Quaranta anys de servei desinteressat en causes justes... Quaranta anys –número màgic- que ens recorden el periple també de la travesia del desert i /o els quaranta dies del temps quaresmals de la nostra cultura judeo-cristiana-occidental. No podem amagar de quins fonts hem begut !

Certament  quaranta no són pocs. Anys de dedicació professional que ens deixen a les portes d’ una més que merescuda jubilació però que no poden suposar cap mena de càrrega ni d’ inconvenient per a continuar treballant per tot allò que en aquest món encara hagi de millorar. O perquè no acabi d’ empitjorar.

En qualsevol cas... crec que et mereixes molt més que aquesta meva disquisió de “filosofia barata” que no té res a veure amb les ben fonamentades i rigoroses sessions de Filosofia amb majúscula que tu has desenvolupat a l’ escola, a l’ institut i, n’ estic seguir també, a les teves hores de dedicació política com a Alcalde del teu poble.

Em consta que darrerament aquesta dedicació il.lusionada s’ ha vist interceptada per problemes de salut. Amb la felicitació per als teus quaranta anys de labor professional hi ha aparellat també el desig d’ un ràpid restabliment, perquè aquest món xacrós que ens toca viure, necessita més que mai d’ idees de filosofia i lliçons de vida ètica com les que tu has anat sembrant durant .... quaranta anys.

M’ he posat un xic poètic i voldria tocar de peus a terra. En un nivell més mundà, dir-te que celebrem enguany cinquanta –no quaranta!- anys del GEM. I que personalment m’ he posat en una de les comissions de preparació del programa d’ actes. Un programa que ha de durar tot el curs 2016-2017. T’ ho dic perque m’ agradaria que d’ alguna manera hi fossis present i d’ aquesta manera retrobar-nos també físicament. D’ esperit, ja estem a prop.

No t’ atabalo més. Andreu : Ens veurem ?

Fins llavors.

Ramon Salicrú